Brand

Estat i coacció

askatasunaren eguna

Com afirmava Max Weber, un estat es caracteritza per ser aquella entitat que exerceix el monopoli legítim de la violència. Els estats imposen la pau civil gràcies a la centralització de les funcions judicials, de seguretat i recaptatòries. Això els habilita per desplegar una acció política que, al marge de les orientacions concretes que defineixen els governants de cada moment (en democràcia, en funció de les majories sorgides en els comicis), sempre té com a eix comú i central la defensa i projecció de la comunitat nacional. Però el catalanisme, esdevingut majoritàriament sobiranista a partir de l'onze de setembre del 2012, no aspira a construir un estat com els altres, sinó, i aquesta és al meu parer una de les principals febleses del moviment, a crear una entitat política que no té parangó en el planeta Terra.

L'evocació de l'ideal es manifesta, en primer lloc, en el procediment. L'aposta per una total pulcritud democràtica en l'accés a la independència davant d'una Espanya que precisament nega qualsevol expressió democràtica en aquest aspecte contradiu gairebé totes les experiències de creació de nous estats. Perdre de vista que la democràcia, i més quan es reprimeix per l'estat matriu, no és condició suficient per a la fundació d'una nova entitat política ni, encara menys, per al seu reconeixement internacional, és una ingenuïtat que es pot pagar amb el fracàs de l'empresa. Als altres estats, i en particular a aquells de perfil autoritari, com la Xina i Rússia, decisius al Consell de Seguretat de Nacions Unides, no els interessa si una comunitat ha votat o no a favor de la separació, sinó si el govern que es reivindica sobirà té un control efectiu sobre el territori i la població, i en aquest aspecte són determinants les estructures coactives d'estat, no l'expressió de les urnes.

En segon lloc, l'associació entre la Catalunya lliure i la Catalunya perfecta pot tenir un cert efecte propagandístic per tal de captar una majoria (que, d'altra banda, tampoc no es podrà manifestar) però significa participar d'un autoengany (potser un més dels de la història del catalanisme) que tornarà en forma de frustració col·lectiva. Així, hem de fer una independència per mantenir el mateix estatus lingüístic i cultural que en aquests moments amenaça la continuïtat de la catalanitat? O cal fer servir l'aparell del nou estat per construir i garantir l'hegemonia nacional com fan tots els estats del món? Més encara: es pot imaginar una arcàdia sense conflictes interiors ni exteriors o caldrà determinats sacrificis per defensar el país, cap enfora, davant dues nacions tradicionalment hostils com Espanya i França i, cap endins, respecte dels ciutadans que, lleials a una altra realitat nacional, erosionin la nova situació?

Però el que ja és el súmmum de les fantasies es provar de convèncer que amb la independència la nova realitat serà tan amable que allò que resti d'Espanya estarà millor sense nosaltres i, a més, mantindrem unes excel·lents relacions de veïnatge, tant que fins i tot podríem trobar altres vies de reintegració en una realitat institucional comuna (com proposava el Consell Assessor per a la Transició Nacional amb el seu informe sobre el Consell Ibèric). En definitiva, l'independentisme així plantejat seria una manifestació més de l'ambició catalana de reformar Espanya. Però això, que ja ho va detectar Gaziel, en un article escrit l'any 1922, va ser qualificat, i amb raó, per aquest autor com una “aberració”. Així va escriure: “Esa idea incongruente, de hacer una separación para deshacerla luego, es tan absurda, tan torpe, que incapacita políticamente y para siempre a quien haya llegado a elaborarla.”

El procés no començarà a tenir perspectives d'èxit fins que en comptes de perseguir quimeres o de buscar aglutinar majories amb elles, no es conformi a fer almenys un estat com els altres amb totes les seves virtuts i tots els seus defectes, i fins que el camí el marquin aquells que busquin fer una independència com es fan les independències.

Hèctor López Bofill



"